¿Cómo levantar la reserva de dominio de un vehículo?

Cada vegada és més habitual la necessitat d’aixecar una reserva de domini, principalment quan el titular vol vendre el seu vehicle.
En compra venta coches Barcelona, a més de comprar-te el teu cotxe al millor preu amb o sense la reserva de domini, et podem informar si el teu cotxe té o no té aquesta reserva, i podem tramitar el seu aixecament perquè puguis vendre’l.

En poques paraules, la reserva de domini d’un vehicle és un dret a favor d’un tercer, freqüentment l’entitat financera, sobre el vehicle assegurant que no es podrà transmetre la propietat de l’automòbil finançat, fins que aquest no estigui pagat en la seva totalitat i cancel·lat el deute.

És a dir, si encara no hem acabat de pagar el vehicle a la financera, no podrem transferir el cotxe a nom d’una altra persona. Per dur a terme aquestes gestions, s’haurà de pagar la totalitat del deute que queda pendent a l’entitat financera.
És molt freqüent que un cop el deute ha estat completament satisfet, la financera no aixequi la reserva de domini, per la qual cosa, serà el client que va signar el contracte de finançament qui la cancel·li.

Per saber si l’automòbil té reserva de domini pots contactar amb compra venta coches Barcelona, o també ho pots fer tu mateix, fent una consulta en el Registre de Béns Mobles de la província en la qual es va matricular el vehicle, o sol·licitar un informe d’antecedents del vehicle a la DGT.
Com aixecar la reserva de domini?
Per cancel·lar la reserva de domini del vehicle, com hem indicat a compra venta coches Barcelona t’ho podem tramitar tot, o també pots fer-ho tu mateix, acudint al Registre de Béns Mobles de la província en la qual ha estat matriculat el vehicle, amb documents que avalin que el deute ha estat satisfet. Serà necessari abonar els diners del tràmit i aquesta serà aixecada.

Joan Puyol. “Empresario – Blogger”
 

VENEDORS DE FUM

Cansat de llegir i escoltar venedors de fum, estic avorrit d’aquesta moda que corre per xarxes cibernètiques, animant a la gent a que escolti els seus “veritables” desitjos i canviï la seva vida en un “dit i fet”, amb innumerables power point, suggerint que tot és possible.

compra venta coches Barcelona

http://www.vendermicochebarcelona.com/

Penso que és difícil que els teus somnis et donin bons consells, perquè un a de conèixer-se molt bé a si mateix per somiar coses amb sentit, és molt possible que els teus somnis siguin “corazonadas” i potser,  hagis d’analitzar les teves “corazonadas” amb molta cura, abans d’emprendre alguna acció.

Qualsevol il·lús inspirat pot somiar una bajanada i, perseguint-la, tirar per terra incomptables coses bones. Des de relacions personals fins a carreres professionals.

La realitat, crec , és molt més crua del que alguns power points suggereixen.

No, no és que defensi l’immobilisme, ni de bon tros. M’incomoden força les vides estàtiques com basses d’oli, on cada elecció transcendent es prioritza la seguretat, enfront del risc. Adoro la insatisfacció crònica del que mai deixa de qüestionar-se, lluitant amb optimisme i ganes, per millorar quant sigui millorable.

La meva vocació? Sense cap dubte aportar el millor de mi mateix a quantes relacions, empreses o ciutats tingui la sort de conèixer, tractant d’anar-me’n després, deixant-les coses una mica millor de com les vaig trobar.

http://blog.vendermicochebarcelona.com/

compra venta coches barcelona

També vull fer referència als venedors de fum, em refereixo als consultors (professional que dona consell expert en un sector  concret) i mentors (persona que aconsella o protegeix a una altra). Els consultors i mentors es dediquen a aconsellar, quan realment molts cops  no coneixen el sector o el model de la qual es pretén assessorar.

Moltes consultories s i mentors han vist en aquest negoci una sortida fàcil per guanyar diners, i moltes persones, empreses i directius han patit els seus efectes. Informes que no es podien portar a la pràctica, promeses de creixement personal i professional que no es complien, i programes de formació teòrics que es quedaven a l’aula i mai s’implementaven en el dia a dia dels empleats.

Si aquests professionals no son capaços de millorar i fer créixer la seva pròpia empresa , com volen millorar i fer créixer altres empreses i persones?

Hi ha un cas paradigmàtic i és el dels professionals del posicionament SEO. Quantes vegades algunes d’aquestes empreses que et prometen “el oro y el moro” del posicionament orgànic, estan mal posicionades, amb pàgines web no optimitzades i amb un blog en el qual escriuen un o dos cops a l’any.

No et fiïs d’ells, ni dels mentors ni dels consultors, tret que estigui el seu treball super super contrastat.

És evident que els venedors de fum van a estar més presents en els sectors en els quals es comercialitzin serveis intangibles, com és el management (tècnica de la direcció i gestió d’una empresa).

Però no ens enganyem, una bona consultoria comporta beneficis per a l’empresa, millores visibles i sostenibles i un canvi en la manera de fer empresa que es pot tangibilitzar i comptabilitzar, però crec que en aquest moment hi ha més venedors de fum que consultors i mentors.

Els consultors i mentors han de comprometre’s a obtenir resultats, per això és molt important que es realitzi un seguiment de les fórmules de creixement que han imposat, i quan no es materialitzen uns resultats palpables i positius, han de fer el retorn dels diners.

Joan Puyol. “Empresario – Blogger”

DECRÉIXER, ¿PER TORNAR A CREIXER COM ABANS?. Part II

Quan veig les manifestacions de protesta per les creixents retallades no puc evitar una sensació d’estar a favor i en contra alhora.

D’una banda penso que els qui protesten tenen evidents raons per estar disgustats, farts d’un sistema que els condemna al creixent descens del seu nivell de vida.

vender mi coche Barcelona

vender mi coche Barcelona

No obstant, i  d’altra banda sé que el creixement econòmic no pot tornar,  la qual cosa fa inevitable una política de minoració de la nostra renda disponible (la que estem experimentant) , per adaptar-nos a un món en el qual haurem   que  consumir menys béns i serveis, senzillament perquè no hi ha diners, ( ho dic amb causa d’efecte, ja que tinc una empresa vender mi coche Barcelona).

Quan els qui ens governen diuen que no hi ha una altra que ser austers, ens estan dient una crua veritat. Quan afegeixen que hem de ser-ho “per créixer en el futur” (això és per tornar a viure com abans) és quan crec que ens estan mentint i potser, no tots estiguem d’acord a tornar a viure com abans, almenys a mi no m’agradaria  tornar enrere i tornar a viure pensant que el consum proporciona felicitat, plenitud, i si no hi ha consum, no hi ha vida, no m’agradaria créixer com abans tal com volen ells,  tornar al regne de la quantitat, obsessionats amb lo material.

No podem manifestar-nos per tornar a créixer . Hem de protestar perquè el decreixement es distribueixi de forma adequada, afectant més als quals més tenen (cosa que veig fart difícil) i sobretot protestar per canviar el actual sistema per un altre completament nou, nou en economia, nou  en política i fins i tot aconseguir canviar els actuals valor per uns de nous.

Si tots entenem el que ocorre, és possible que puguem donar millors solucions als problemes que ens esperen. Encara que això també ho veig molt difícil, perquè la veritat és alliberadora, i els qui tenen la paella pel mànec ens volen ignorants.

http://www.vendermicochebarcelona.com/

vendermicochebarcelona.com

M’agradaria deixar constància que el  decreixement no té perquè anar de la mà  al tipus d’estètica que associem a alguns moviments alternatius: descurat/da, poc femenina o masculí, molt androgen/andrògina, rastas, absència total de moda, cap culte a la estètica: no depilar-se, no afaitar-te, no maquillar-se, no pentinar-se, no utilitzar perfum,… etc.

Reduir el consum i viure amb més consciència també és compatible amb ser chic, modern, fashion o pijo i no te res a veure amb portar  les sandàlies ergonòmiques, anar amb grenyes o amb el mocador palestí.

Per tant, reivindico l’elegància i l’harmonia estètica com una de les assignatures pendents en aquest camp.

¿i si actualitzem una mica l’alternatiu?.

Joan Puyol. “Empresario – Blogger”

HEM DE DECRÉIXER i TORNAR A L’ESSÈNCIA . Part 1

Paraules maleïdes en un món en el qual “el temps és or”, i que en la tecnologia i els aspectes externs de la vida canvien tant i tan ràpid que, si no t’adaptes, sembles un primitiu.

Em considero un emprenedor i crec amb  l’esforç, l’honradesa, la generositat des de molts punts de vista, la humilitat, la confiança, l’optimisme, l’ambició “amb mesura i amb respecte”,  estar atent als canvis del món, i sobretot pensar en global, també crec que una persona s’ha de entusiasmar amb el que fa, però també crec i penso que ens estem excedint.

Ens van prometre que la jornada laboral s’escurçaria a favor de major temps lliure i la realització personal, però aquí estem…jo personalment estic treballant des de que vaig començar al  1995 les mateixes hores o més.

vender mi coche barcelona

vender mi coche Barcelona

La prosperitat que ens han venut redueix les malalties físiques , però augmenten les mentals: depressions, ansietats, insatisfaccions vitals, …. i l’OMS anuncia (o amenaça) que la depressió serà la 2ª malaltia en el 2020 al món més desenvolupat.

Vivim en el regne de la quantitat, obsessionats amb el material. Els occidentals estem apegats a la satisfacció immediata, gratuïta, sense cultura de l’esforç i cada vegada necessitem més i més per satisfer  aquesta ànsia externa que intenta tapar el vuit  intern.

La gran mentida de la societat contemporània és que el consum proporciona felicitat, plenitud. Si no hi ha consum, no hi ha vida. Gastem el doble (o més) del que necessitem per viure a la meitat del nostre potencial (sent generosos).

Som marionetes d’un sistema al que li interessa:
• trencar les famílies
• masculinitzar a les dones
• feminitzar als homes
• agressivitzar i insensibilitzar-nos a tots
• acabar amb les activitats autosuficients centrades en el rural i la tradició
• no deixar-nos ni un sol segon sense estímuls
• estigmatitzar al que s’escapa del sistema i del cicle de producció (si no treballes amb les seves normes, no tens talent i ets mal exemple)
• oferir-nos crèdits fàcils
• humiliar l’esforç, l’estalvi i la contenció o renúncia. Un anunci dirigit fa poc per a joves transmetia aquest missatge: no estalviïs per al cotxe, compra-t’ho i gaudeix-ho ja i amb el mateix crèdit et vas de viatge
• negar-nos, ocultar-nos i ridiculitzar la informació sobre la veritable naturalesa de l’ésser humà: el poder dels nostres pensaments, l’espiritualitat innata, …
• etc

Penses com jo  que ens estem excedint?  Créixer o Decréixer?   Properament la segona part.

Joan Puyol. Vender mi coche Barcelona.

PACIENCIA

He esmorzat  a un bar, és a dir, sé el que passa al carrer, del que parla la gent i les inquietuds que els pertorben. He constatat que a ningú li importa molt l’enquesta d’estimació d’escons a Catalunya que ha aparegut en els últims dies…

Els Catalans esperem un nou ordre, no desitgem  polítics més transparents, bancs més ètics, ni mes reformes , sinó un sistema completament nou, tant en economia com en política i fins i tot, nous valors. Amb tot això, segueixo amb  actitud d’espera, mostrant una paciència més enllà de tota lògica i virtut. Aquesta constatació ha donat lloc al naixement de l’era de la paciència.

www.vendermicochebarcelona.com

VENDER MI COCHE BARCELONA

Paciència a l’ésser humà, a poder suportar contratemps i dificultats. Els pacients sabem esperar amb calma al fet que les coses succeeixin, penso que els esdeveniments no depenen estrictament d’un mateix i cal donar  temps.

La paciència és qualificada com a virtut. Saber sofrir, tolerar les contrarietats i adversitats amb fortalesa sense lamentar-se,  intentant sempre de no irritar-se.

Espero un nou ordre general, de moment sóc pacient, sí… però sempre  amb ànim i sense renunciar mai a l’esforç.

Joan Puyol. “Empresario – Blogger”

“NI BLANC, NI NEGRE…”

Vivim un temps de mescles. Ja no s’és obertament gay o hetero. O sí. La vorera de davant ja no està enfront, i no solament parlant de les nostres apetències carnals i/o emocionals. Les fronteres són els carrers que ens separen de l’altre costat, i s’estan esborrant!!

La frontera entre el porno i l’erotisme és mòbil cada any es desplaça una mica més prop del primer. Aviat, les imatges que haurien  ficat vermells als nostres avis, seran gaudides pels vostres fills com a part de la seva educació sexual. La frontera entre ús i abús,  entre la vida i la mort son de  color gris, ni blanc ni negre. Són voreres mòbils.

Si parlem de  política, els discursos  són pràcticament intercanviables. La frontera entre esquerra i dreta s’ha diluït, i a Catalunya ho sabem bé, prefereixo  no continuar…

Respecte a les races, entre tots anirem  acabant  amb els xinesos, amb els negres, amb els indis… a força de cardar uns amb uns altres fins a diluir qualsevol tret d’entitat que pugui conduir a la discriminació. Clar, que per això fa falta una mica mes de temps, i moltes ganes de gresca…

Penso que  no hi ha persones homosexuals; hi ha actes homosexuals, doncs tampoc hi ha persones bloggers, si no persones que fan posts i els publiquen al seu blog o a les xarxes socials, com tampoc hi ha filòsofs, si no  persones que fan actes de filosofia.

Així doncs, puc concloure aquest post afirmant  que  aquest món es canviant… la vorera de davant ets tu, o no?

Joan Puyol. “Empresario – Blogger”

Per què voleu ser un equip?.

Per què voleu ser un equip?.
“Hem d’enfrontar-ho en equip”; “res és millor que un equip”; “hauríem de treballar més en equip”; “l’assoliment del objectiu no és de ningú en particular, sinó de l’equip”.

L’equip: ‘grup de persones organitzat per a la realització d’una tasca’.

¿Eres profesional, emprendedor, colectivo,… y quieres ampliar el área de tu negocio, sin salir de tu empresa?. ¿Buscas a un colaborador que luche por tus objetivos?. … Entonces, es una lástima el que no nos hayamos encontrado antes…. ¿Empezamos?. Joan Puyol.

L’excés del treball en equip pot arribar a immobilitzar completament la capacitat de realització individual;i això pot arribar a incapacitar la iniciativa personal i a fer que l’objectiu empresarial no sigui brillant.
La magnificació de l’equip, no com a mitjà sinó com a fi, crec que empitjora  perillosament alguns projectes empresarials, jo ho he viscut a la meva experiència professional:  “Ajudi’ns, senyor consultor, a fer que siguem un bon equip”. Sembla que el resultat és irrellevant i que, “si perdem sent un equip”, té sabor de victòria. Crec que a les empreses estem fent un abús de el treball en equip.

Crec que és un error  que les  empreses integrin ràpidament a un treballador a un equip sense que aquesta  i el treballador mateix puguin descobrir el seu potencial individual.
Penosament, hi ha persones que confonen harmonia i benestar social amb equip, apalancant-se dintre de l’equip cercant la comoditat.

“Les coses que pertanyen a un, son de tots”, “l’important és participar”, “tots són els millors”,  “tots som igual d’importants”   aquestes son les màximes dels fans dels l’equips.

Penso, com a responsable de la empresa VENDER MI COCHE BARCELONA,  que la recerca  del consens dintre de l’equip en totes les situacions, és contraproduent si no hi ha un debat intern e intens per assolir un objectiu ambiciós.
Si bé és cert que l’equip satisfà necessitats personals de seguretat i acceptació, el seu excés, al meu entendre, és letal per la empresa.
És necessari assenyalar que la dependència a un ‘equip’ comporta irremissiblement “pactes de mediocritat”: hi ha molts integrants de l’equip que són autèntics  incompetents, aquest s’amaguen en aquests grups per dissimular les seves mancances i s’enquisten en aquest  amb l’acceptació de totes decisions que prengui l’equip, amb la finalitat d’evitar entrar en conflicte amb algun membre de l’equip i el descobriment de la seva incompetència i mediocritat.
En alguns casos els membres dels equips tendeixen a immobilitzar gairebé qualsevol conducta que no sigui consensuada pel grup.

Crec en el treball en equip, es clar que sí i molt!, però sense fer abús i sense tindre-ho com un únic pilar en la consecució de objectius a les empreses.

Per què voleu ser un equip? i tu que en penses d’això?

Joan Puyol. “Empresario – Blogger”

Què va ser primer, l’ou de la cobdícia o la gallina de l’egoisme?

Què va ser primer, l’ou de la cobdícia o la gallina de l’egoisme?
Les persones de classes altes són més proclius a mentir i a dur a terme actes èticament reprovables que els de classes més baixes. És la conclusió  portada  a terme per mi mateix i la signo amb el meu nom i cognom
i no tinc cap dubte que no tingui raó, hi estàs d’acord? Si vols contestar-me, no et tallis,  el meu e-mail hi és visible por tothom.
Puc constatar que amb els jocs amb diners simulats, quanta més riquesa acumulaven els jugadors més deshumanitzat es torna el seu comportament. “Els diners, fan a la gent més egoista, més aïllada, menys empàtica i menys ètica”.
Pot ser que aquesta conclusió no escandalitzi en un país catòlic i meridional, com Catalunya, on el poderós sempre ha estat sospitós de cobdícia i corrupció, però a Catalunya, on la prosperitat és considerada el premi a la laboriositat. Aquesta opinió  sobre  la classe alta és poc menys que un atac. El ric Català ho és perquè s’ho  mereix i per justificar el seu “status quo”, ha erigit tot un entramat de autojustificació sustentat per mites àmpliament acceptats.
Un d’aquests mites és el de la igualtat d’oportunitats, i la seva justificació, la mobilitat social. Malgrat això, els que neixen pobres aconsegueixen escalar fins a la classe mitja i el factor que millor prediu la riquesa d’una persona és… el nivell d’ingressos dels seus pares.
Pots comprovar el respecte per les normes de trànsit dels conductors en un stop i un pas de zebra. Existeix una forta correlació entre el model de cotxe i el desdeny cap a altres conductors i vianants: el conductor del Benley, Ferrari, Maserati… es comporta com si la resta dels vehicles fossin   obstacles en la consecució del seu objectiu, arribar primer.
Què va ser primer, l’ou de la cobdícia o la gallina de l’egoisme? Aconsegueixen els rics la seva fortuna perquè són capaços de passar per sobre de qualsevol obstacle o és la possessió de béns el que els torna cobdiciosos? Sembla ser que tots dos fenòmens es retroalimenten: d’una banda, la simple acumulació de diners és capaç d’enfervorir la nostra naturalesa més egoista; per un altre, les persones més egòlatres i antisocials tendeixen a ascendir en l’escala social i —com faria qualsevol pare— a transmetre els seus valors als seus fills.
Els guanyadors de la loteria són un bon exemple d’enriquiment desmesurat i sobtat. Tots hem fantasiat en algun moment amb la idea de guanyar la *Bonoloto”, tirar una mà a amics i familiars, tapar alguns forats, viatjar…, però la veritat és que els autèntics guanyadors de grans premis reporten allunyament dels seus amics i familiars mes propers, sospites constants sobre la intenció dels altres i una sorprenent por a perdre el seu nou i  recent  estatus de nou ric. La meitat dels joves Catalans estan convençuts que es faran rics al llarg de la seva vida, una fe que xoca inexorablement amb la realitat: el 1% sempre estarà format per… el 1%, una èlit pròspera, acaparadora i egoista.
Joan Puyol. “Empresario – Blogger”

UN BLOG NO ES UNA WEB

La blogosfera crece de manera imparable, Internet está cambiando de arriba abajo, la manera como fluye la información y los cambios que se acercan vienen tan cargados de oportunidades como de incertidumbres. Lo que haré son algunas consideraciones, más bien de ir por casa, sobre cómo creo que tienen que ser los blogs (diarios electrónicos personales) Voy a ofrecer simples ideas sobre cómo me gustan los blogs. Ningún ánimo de reglamentar un mundo que curiosamente, rehuimos las reglas, por lo tanto: sólo ganas de poner en común y de promover el intercambio de idees.

Primero. Un blog es un blog. VENDER MI COCHE BARCELONA Esta repetición quiere decir que un blog no es una web. Un blog normalmente está insertado en una red de blogs y tiene sus propios circuitos de intercomunicación y su público de bloggers.
Segundo. Un blog no funciona bien sin una frecuencia mínima de actualización. No hay que hacer cuatro intervenciones diarias, ni siquiera es “obligatorio” hacerlo cada día ni cada dos días, pero un blog sólo funciona si lo usamos como página a la cual uno puede ir aportando alguna novedad cada dos semanas. El blog busca crear al internauta un cierto hábito de ver qué hay hoy, en el blog del Joan o de la Carme.
Tercero. El blog prefiere las notas breves, este punto es el que más me cuesta cumplir,  No me gustan  los blogs con larguísimos artículos, sino los que tienen notas de poca extensión, cuanto más ágiles mejor. El hecho que el escritor no tenga limitaciones de espacio no le ha hacer olvidar que su lector ejerce la navegación rápida de blog en blog y se para mucho más en la nota de uno o dos párrafos que en un rollo larguísimo.
Cuarto. El blog tiene que ir firmado, por una persona. Al lector le incomoda el anonimato: si leo una cosa interesante, quiero saber quién me la dice. A esta sociedad que lo juzga todo le gusta saber quién es el autor. Además, cualquier conocedor de los foros sabe que el anonimato es el gran encubridor de la grosería, insulto, calumnia y palabras llenas de mala intención.
Quinto. El blog personal tiene que ser personal. Otra repetición, pero me explicaré: el blog no es una página oficial. El blog es para la noticia del día, o el comentario del día, pero no para el comunicado oficial, para lo cual ya hay la web de la institución. Naturalmente, el carácter «personal», tiene más que ver con aportación de opiniones y de una visión propia que con la explicación de intimidades sentimentales, eróticas o directamente explicar tonterías.
Sexto. El blog es espacio público. El medio no nos tiene que confundir: escribir en un blog es actuar en espacio público, es situarse en un espacio abierto. El blog tiene, indudablemente, un carácter diferente al medio escrito o a la televisión, y ésto determina los contenidos. Pero no es clandestino, y conviene hacerse a la idea de que no tenemos que poner nada que no estaríamos dispuestos a ver reproducido en un diario de gran circulación. El blog no puede ser excusa para la ofensa en cualquier aspecto.
Joan Puyol. “Empresario – Blogger”

Mientras algunos se lamentan, otros emprendemos y nos reinventamos. No resistas, reinvéntate!!

Esta dura y cruda crisis no la superaremos resistiendo sino reinventándonos, mejorando y abriendo horizontes.
A pesar de que la situación económica que vivimos está haciendo estragos en todos niveles, me niego a pensar en negativo. Es más, soy optimista. No quiero omitir la realidad, simplemente quiero poner más énfasis a una de las consecuencias de este extremo, que es el importante cambio en la actitud, aptitud y/o necesidad emprendedora y de colaboración que aparece como contrapunto a esta situación.

Tenemos ejemplos cercanos de empresas, emprendedores y departamentos  que se mantienen y crecen a pesar de la crisis, de emprendedores  que empiezan y que exploran y en ocasiones encuentran el camino del éxito. Somos inconformistas!!!
Mientras algunos se lamentan, otros emprendemos y nos reinventamos con vendermicochebarcelona.com.  De estos últimos y de su capacidad de trabajo y calidad de sus proyectos dependerá en gran parte el futuro de las empresas. A estos son a quienes tenemos que apoyar.
Últimamente están floreciendo gran cantidad de iniciativas, asociaciones y federaciones, etc… que se apuntan al carro buscando llenar un vacío dentro de su organización para cubrir algunas necesidades de los emprendedores, cada cual con sus recursos y con toda su ilusión. En cualquier caso, tengo una profunda sensación de desorden, protagonismo y descoordinación, que debilita el éxito del conjunto.
Soy partidario de todas las iniciativas, y veo con esperanza y optimismo  las ganas de crear de todos estos actores, pero nos hace falta también un mejor conocimiento del conjunto, una coordinación y comunicación entre actores que permita sumar esfuerzos, no duplicarlos.
En cualquier caso, se percibe un cambio de cultura en los que empiezamos, se identifican nuevas oportunidades de negocio, nuevos modelos de negocio, una nueva cultura del riesgo y del fracaso, una nueva cultura emprendedora. Ahora sólo hace falta que aquellos que queremos aportar nuestro grano de arena lo hagamos de forma coordinada,  en la dirección favorable y correcta.
Joan Puyol. “Empresario – Blogger”