Què va ser primer, l’ou de la cobdícia o la gallina de l’egoisme?
Les persones de classes altes són més proclius a mentir i a dur a terme actes èticament reprovables que els de classes més baixes. És la conclusió  portada  a terme per mi mateix i la signo amb el meu nom i cognom

i no tinc cap dubte que no tingui raó, hi estàs d’acord? Si vols contestar-me, no et tallis,  el meu e-mail hi és visible por tothom.

Puc constatar que amb els jocs amb diners simulats, quanta més riquesa acumulaven els jugadors més deshumanitzat es torna el seu comportament. “Els diners, fan a la gent més egoista, més aïllada, menys empàtica i menys ètica”.

Pot ser que aquesta conclusió no escandalitzi en un país catòlic i meridional, com Catalunya, on el poderós sempre ha estat sospitós de cobdícia i corrupció, però a Catalunya, on la prosperitat és considerada el premi a la laboriositat. Aquesta opinió  sobre  la classe alta és poc menys que un atac. El ric Català ho és perquè s’ho  mereix i per justificar el seu “status quo”, ha erigit tot un entramat de autojustificació sustentat per mites àmpliament acceptats.

Un d’aquests mites és el de la igualtat d’oportunitats, i la seva justificació, la mobilitat social. Malgrat això, els que neixen pobres aconsegueixen escalar fins a la classe mitja i el factor que millor prediu la riquesa d’una persona és… el nivell d’ingressos dels seus pares.

Pots comprovar el respecte per les normes de trànsit dels conductors en un stop i un pas de zebra. Existeix una forta correlació entre el model de cotxe i el desdeny cap a altres conductors i vianants: el conductor del Benley, Ferrari, Maserati… es comporta com si la resta dels vehicles fossin   obstacles en la consecució del seu objectiu, arribar primer.

Què va ser primer, l’ou de la cobdícia o la gallina de l’egoisme? Aconsegueixen els rics la seva fortuna perquè són capaços de passar per sobre de qualsevol obstacle o és la possessió de béns el que els torna cobdiciosos? Sembla ser que tots dos fenòmens es retroalimenten: d’una banda, la simple acumulació de diners és capaç d’enfervorir la nostra naturalesa més egoista; per un altre, les persones més egòlatres i antisocials tendeixen a ascendir en l’escala social i —com faria qualsevol pare— a transmetre els seus valors als seus fills.

Els guanyadors de la loteria són un bon exemple d’enriquiment desmesurat i sobtat. Tots hem fantasiat en algun moment amb la idea de guanyar la *Bonoloto”, tirar una mà a amics i familiars, tapar alguns forats, viatjar…, però la veritat és que els autèntics guanyadors de grans premis reporten allunyament dels seus amics i familiars mes propers, sospites constants sobre la intenció dels altres i una sorprenent por a perdre el seu nou i  recent  estatus de nou ric. La meitat dels joves Catalans estan convençuts que es faran rics al llarg de la seva vida, una fe que xoca inexorablement amb la realitat: el 1% sempre estarà format per… el 1%, una èlit pròspera, acaparadora i egoista.

Joan Puyol. “Empresario – Blogger”